Potser per intentar fer una aproximació del terme nacionalisme primer s'ha de definir què és per mi una nació. Doncs bé, per mi una nació és simplement un conjunt de persones que comparteixen unes característiques comunes, simple, no?. Clar, aquesta afirmació és molt atrevida, i no concreta gran cosa, d'acord, però és que és precisament és per aquest motiu que els nacionalismes són objecte de discusions inútils i estúpides, precisament perquè la gent sol debatre el tema del nacionalisme intentant donar definicions de nació que sovint solen concordar amb la definició de la SEVA nació (normalment sacrosanta i super-guai), i no pas del concepte nació de forma generalitzada.
Bé, suposant que aquest terme ha quedat clarament definit i que es comparteix una mica com a mínim la meva idea, es pot seguir avançant en el desenvolupament de la idea.
Com es tradueix aquest definició de nació a la vida real? Intentaré enfocar-ho sempre des de l'exemple dels països catalans, amb alguna pinzellada a nacions estrangeres.
Doncs bé, sota el meu punt de vista això es tradueix en que la nació és més forta (amb més vincles comuns) com més petita és aquesta nació, i fins on es pot arribar de petita? doncs fins a l'individu mateix. Jo sóc una nació, la meva família també, els meus veïns també som una nació, els ciutadans de rubí, els catalans, els espanyols, el europeus, els mediterranis, i al final de tot, el món sencer, som una nació, no hi podem fer més. Ara bé, aquestes nacions es van tornant menys fortes (amb menys vincles i menys coses a veure) a mesura que es van engrandint, sí, la nació espanyola és i serà sempre menys forta, en qüestió de característiques comunes, que la catalana, i aqusta nació serà sempre menys forta que, per exemple, la nació dels ciutadans de les terres de l'Ebre. Si parlem exclusivament d'éssers humans, i ens prenem cada ésser humà com un 1 o un 0 (està dins la nació=1, no hi és=0), aleshores podem arribar a la conclusió que hi ha tantes nacions com (2^n)-1, on n=població humana, és cosa de llenguatge digital, si ho voleu comprovar ho podeu fer. Aquest nombre és extremadament elevat i correspon a totes les combinacions que es poden donar entre els humans.
Esperant que s'hagi entès això, passem ara a parlar del nacionalisme en si.
Per mi, el nacionalisme és simplement "resistència a una invasió", normalment de tipus cultural i polític, però també sovint en pot haver-hi casos en l'àmbit econòmic (vegi's l'espoli fiscal a Catalunya, per exemple, hi ha molta gent que planteja un nacionalisme purament econòmic, per atreure l'atenció d'aquells qui no es senten part del nacionalisme cultural, no és la meva via, però és una via...).
La manera com em vaig adonar de que el nacinalisme era bàsicament una actitud de resistència enfront el que es considera un invasió va ser escoltant discursos apàtrides, normalment de gent vinculada a l'anarquisme (el seriós, no el crosta) o nihilistes i seguidors de Nietzsche, i per altra banda escoltant discursos diametralment oposats, de gent nacionalista, normalment d'esquerres, perquè els discursos de dretes, vaja, no m'acaben d'arribar mai gaire endins. En els dos casos jo sempre acabava donant la raó al que parlava, i això em tenia preocupat, com podia ser que quan els escoltava els dos tinguéssin raó? Doncs perquè, com tothom, basaven els seu discurs en la discusió de si exiteix la nació o no existeix i, el que és més absurd, quins límits té. En aquest sentit jo sentia el nacionalista i pensava que describia la nació catalana perfectament, però venia l'anarquista i em donava a entendre que jo no només formava part d'una nació (cosa que era correcta) i que si jo formava part de més d'una nació, això volia dir que en el fons aquestes no existien (cosa que era incorrecta). La diferència entre l'un i l'altre en l'actitud, és que l'anarquista està disposat a formar part de totes les nacions de les que és part (i d'això en dedueix que les nacions són una tonteria que no existeix), mentre que el nacionalista simplement vol reconèixer que forma part d'una sola nació, i la resta són tonteries (cagada).
Però posem un exemple pràctic a tot plegat. Els catalans formem part de la nació catalana, cosa que per mi és correcta, i som culturalment diferents dels aragonesos, però no és menys cert que quan es tracta de portar aigua de l'Ebre capa a Barcelona, aleshores la gent de l'Ebre deixa de ser catalana, i passa a ser amiga dels aragonesos i junts fan front comú, perquè troben característiques comunes entre ells (en aquest cas econòmiques i medioambientals) i formen la nació de les terres de l'Ebre. Fixem-nos, però, que s'han ajuntat i s'han fet "nacionalistes de l'Ebre" perquè hi ha hagut un intent d'invasió econòmica, no pas per cap altre motiu. En el cas dels catalans, perquè som nacionalistes o independentistes? Doncs perquè uns veiem una clara acció d'extermini cultural enla política espanyola, altres hi veuen un espoli fiscal, altres simplement no hi veuen res i per això no són nacionalistes, altres veuen l'espoli i l'extermini cultural i ja els està bé, aquest són els botiflers.
I amb tot això, el kit de la qüestió ve ara. Fins on ha d'arribar el nacionalisme?? En quin punt pot ser l'energia necessària per dur a terme lluites d'alliberament nacional i quan passa ser un producte nociu inclús per la pròpia nació? Les respostes aquí són variades i diverses. Des del meu punt de vista la resposta està en veure una agressió justificada o no, i, sobretot, en veure si aquesta agressió és fruit de les ànsies de poder "estrangeres" o bé ha estat provocada per la pròpia nació que ara n'és la víctima.
Per tant, el que volia que quedés clar és que no té sentit discutir sobre si existeix tal i qual nació, o si la meva nació és més correcta perquè arriba fins aquí o fins allà. No, el que cal veure quan es dicuteix de nacionalisme és a què s'enfronta aquest nacionalisme ( perquè sempre s'enfronta a alguna cosa), i un cop analitzades les causes del nacionalisme, aleshores decidirem si hi donem suport.
Per exemple, casos que per mi són de nacionalisme JUSTIFICAT:
Catalunya: Més enllà de l'espoli fiscal que tant preocupa als convergents, el que m'ha dut a mi a ser nacionalista/independentista és el fet que veig en la política espanyola una voluntat clara d'anorrear la nostra cultura, la nosta llengua i la nostra idiosincràcia, per tant, trobo justificat que els catalans ens plantem i siguem nacionalistes. Seria jo nacionalista si el ministeri de cultura espanyol fés anuncis promocionant la llengua catalana al territori, si es prioritzés des d'Espanya l'ús de la llengua regional a la llengua imperial, etc? No, no ho seria, no tindria sentit, segurament ningú ho seria, només quedarien els nacionalistes de l'espoli fiscal, debatre això ja és un altre tema, i si de cas ho debatem prenent un.... cacaolat.
Nacionalisme a l'Ebre: Els van a prendre l'aigua per endur-se-la a Barcelona perquè tenim set, però perquè tenim set?, potser hem planificat amb el cul? potser perquè la població creix incessantment devorant el territori i a base d'especulació immobiliària? Doncs au, ens fem fotre i canviem el que haguem fet malament, no anem al veí a donar-lo pel cul.
Guerra del francès: Si venen els gavatxos a fotre'ns i a fer-nos servir, guerra, normal, no?
Exemple de nacionalisme NO JUSTIFICAT:
Anglada i la immigració: La suposada agressió que planteja aquest papanates és una invasió del tercer món islàmic sub-desenvolupat i assassí, que només ve aquí a fer-se amb tot el que nosaltres hem construit. Aquest home no pensa en quines són les causes històriques i presents de la immigració al nostre país, el seu cervell de feixista ultra-catòlic (ell que sempre es caga en l'integrisme és el primer integrista) no arriba a veure que ens està arribant la merda que ens hem encarregat de generar amb les nostres polítiques d'espoli de econòmic i medioambiental als països del tercer món. I les iaies i els ignorants se'l creuen. El seu nacionalisme, però, no és català, no ens confonguem, és un nacional-catolicisme molt arraigat a les terres de porcs i capellns com Vic (o de porcs i porcs que és el mateix (que em perdonin els capellans vermells i dignes)).
Nacionalisme espanyol i Sionisme: Els dos nacionalismes es basen: un en l'agressió dels nacionalismes interns (espanya mai podrà caabar amb ells a no ser que acabi amb la totalitat de la població no castellana i ni així, perquè sempre hi haurà nacionalismes més petits i, per tant, més forts) i l'altre en una agressió externa (Arguments sionistes: El món ens odia, els àrabs en odien, la meva mare segurament també m'odia, m'agafa un brot psicòtic estil Rambo i bombardejo a qui em sembla quan em sembla, i si algú obre la boca és un nazi negacionsita que no recorda que pobrets de nosaltres vam morir a l'holocaust, que, per cert, és l'únic holocaust de la història (els altres pobles no han estat mai perseguits per ningú) i nosaltres les úniques víctimes de totes les hordes de satanàs que són la resta del món....).
Bé, i ja paro perquè sinó això es farà realment feixuc de llegir, simplement espero que el text us hagi fet reflexionar sobre el tema. En resum, no és en el nacionalisme on hi ha el problema, ni tampoc en la nació, és simplement en el motor que mou aquest nacionalisme.
Salut.
